les roselles han tapat la pluja

Li agradava pensar que dins aquella cuina no hi havia ningú. La sopa de porros tenia gust a aigua, escupia vapor i omplia de suor el seu front arrugat. Els anys havien passat i el seu reflexe era cada dia més dens a dins dels plats de porcellana. Sempre dinava sol i la resta de vells deixaven lliure la finestra per on ell mirava els núvols encesos del migdia. I cada migdia es trobava amb les mateixes formes estàtiques que li adormien les parpelles. La llum penetrava dins el menjador com un riu d’ulls oberts que vigilaven els seus gestos cansats; ell odiava aquesta il·luminació amenaçadora que s’esmunyia entre les transparències dels cossos molls i que omplien dia a dia aquell espai somort. Sucaven les pells penjants a dins les sopes i deixaven les seves dents foradades dins les llesques de pa dur. Era asquerós. Ell dinava més tard que els altres. Mai s’havia cansat d’esperar. En deixar la cullera recolzada al plat, s’aixecava lentament i s’asseia a mirar els seus estimats núvols, que acaricien les panxes com la seva. Allà passava els capvespres fins que enfosquia i ja no veia bé les cartes. Llavors les recollia i pujava els escalons polsosos fins l’habitació. Té els pijames arreuats damunt el llit. Es mira fixament al mirall mentre es treu la roba amb una penosa dificultat. Avui s’ha pogut veure els ulls despullats i foscos. Però del cos només en pot tastar bocins petits; el mirall té un tall al mig i amaga dins l’esquerda la pell més ferida. Mai ha vist el seu cos sencer i les finestres del migdia tan sols mostren la buidor lúcida d’una vida oblidada. Així passen les hores i els dies d’aquesta casa. Desenes de persones, massa serenes per veure’s, passen entre elles sense tocar-se. Un paisatge desert de taules i cadires, les portes amb olor a vinagre i finestres que col·leccionen les mirades absents de tots ells, tots els records resten guardats als racons íntims dels passadissos i s’ordenen dins les persianes.

Un dia van anar tots d’excursió. Per provar de sortir d’entre aquelles parets, ell s’hi va apuntar. A les nou i mitja del matí van pujar a un autobús rovellat i blau que els portaria al camp. El trajecte fou prou interessant. Veia passar les cases, els fanals, els matolls retallats, una acera de ceràmica, les papareres plenes, un gos travessa el camí i un banc de fusta. Al cap de vint minuts van arribar a una portalada de pedra i calç que senyalava l’entrada. Van anar baixant a poc a poc i va començar a ploure. Els van conduir per un caminet de terra i els van amollar en una tanca oberta plena d’herbes verdes. Es van repartir equitativament el territori; cadascú tenia la seva porció de felicitat entre aquelles plantes. Tots se les miraven amb atenció i anaven donant cercles dins el seu troç, trepitjant algunes pedres i perseguint les formigues perdudes. La terra s’anava bevent l’aigua i les fulles deixaven lliure la seva fragància dolça. Ell mirava els núvols grisos que cobrien els seus caps nus.

 Un extrany impuls es feia sentir endins, enmig del seu ventre pàl·lid. Se li eriçaven els cabells blancs del rostre, que s’havien tornat suaus i flonjos. Damunt les celles notava una pressió que queia en zenital des del cel fosc d’un capvespre trist; llàgrimes i plujes erosionaven les restes del seu cos immers en el camp verd, en els núvols densos, en les gotes dèbils que l’encerclaven. No podia més. També ell, com l’aigua que s’eixuga, es va veure de sobte perdut dins la terra càlida d’una tanca desconeguda. Es va posar dempeus i en alçar la mirada, uns colors vius li van encongir les ninetes i va haver de tancar lleugerament els ulls per poder observar amb claredat el seu entorn. Als seus peus, el verd era més intens i un mar de roselles s’estenia entre les pedres i la terra dibuixant un gran mosaic primaveral. No hi havia cap núvol i el sol era ara qui degotejava els tons vermellosos del cel i omplia de pètals tot el que hi havia. També el seu cos quedà impregnat d’aquests pètals preciosos.

Es desperta a la seva habitació amb un dolor intens per tot el cos. Els llençols estan humits i la fragilitat dels seus teixits deixa entreveure la pell mossegada del vell. El terra està cobert de plomes blanques que es mouen dèbils entre les senefes geomètriques. Ell escolta immòbil el bategar del coixí i un calfred li fa tremolar les ungles del peu. Dos ocells es dónen besades al balcó brillant d’un diumenge matí. Del sostre cauen gotes comptades, un enyor dels llavis molls i més d’una essència de l’oblit s’absorbeix amb els alens intensos del vell malalt.

Ara és al balcó. Segueix essent diumenge i el sol s’acomiada davall els trens que circulen i se’ns emporten ben lluny. Torna a dins les basses i els llacs de l’habitació, porta els peus ben nets i les pells arrugades del seu cos són ara de cotó i gelatina de maduixa. Totes les roselles d’ahir, avui són pupil·les dilatades i es troben dins l’armari antic del costat del llit desfet. Tanca la porta i es mira al mirall. El trenc ja no hi és, el mirall està intacte. Fa cinc passes endarrera, l’aigua dibuixa cercles perfectes per tot el terra i obre els ulls de nou. Una espurna l’encega i després arriba l’ombra solemne del fosquet. Per primera vegada s’ha pogut veure el cos sencer. Ara plora. S’aguanta ben dret però no pot contenir les llàgrimes que s’uneixen lentament amb les gotes de la pluja i els esquitxos de les basses per formar noves aigües. Es destapen les ferides i cada centímetre de carn torna blau marí per un moment. Les costelles estan xuclades endins i les cames es beuen tot el cabell blanc i s’empassen els trossos de fang que omplen la panxa i els mugrons. Té un cos vell. Sempre l’ha tingut. Ell no ha pogut conèixer la puresa d’una pell ferma i un tors definit, ni d’un perfil clàssic o uns cabells lluminosos. Tots els miralls s’havien esquerdat i les finestres de les seves cases estaven sempre closes. On era llavors la llum? On s’havien amagat els diumenges? On eren els seus camps de roselles i els núvols grisos de la tardor?

El bus tornava pel mateix camí. Els patis, els pardals en ringlera, flors i cromosomes, un arbre verd, el gat que fuig dalt la teulada. Va trepitjar per última vegada la fusta corcada de l’escala i va entrar dins l’oceà que l’esperava. Tancà la porta al seu darrera i un regalim d’aigua va anar caient per on ell havia arribat. Es cobreix el cos amb el mirall i es van precipitant avall les restes vagues dels records d’avui. En un instant de vespre va poder entendre el seu món, un univers de nits, de dilluns i dimarts, un món sense sortida on la trencadissa dels vidres és el so persistent de les pestanyes desenfocades. I ell sap que no en sortirà d’aquest mirall banyat. No s’asseca i fins que el seu cos mort no es begui tota l’aigua que ha anat vessant el seu cel, ningú més podrà tornar a viure un diumenge com el seu. 

Records, polits.