MONJA 2: Caught in space and time.[1]
MONJA 1: Like a bird in a cage.
MONJA 3: Cruelly confined,
In a passing matters state.
Òbviament, es tracta de monges estrangeres. No tenen perquè ser angleses, però tampoc ho podria assegurar pel seu accent, doncs si amb prou feines parlo bé la meva llengua, lluny de mi jutjar la capacitat aliena en aquest aspecte (i en molts altres, val a dir). Són rosses, de tipus nòrdic, però també morenes i de pell olivàcia, depenent de la nit, evidentment. Però aquests són els canvis menys sorprenents. Hi ha cops que, dins, no hi veia ningú assegut sobre els bancs de fusta atrotinats. Estranyat, m’agenollava davant l’altar a esperar i, de sobte, obria els ulls i dels braços de Nostre Senyor hi penjaven tres petites rates-pinyades que em miraven amb serenitat. Hi ha camins que són molt poc escrutables. Però també podia ocórrer que, en obrir els ulls, tres corbs haguéssin fet de mi el seu lloc de repòs (temporal), ben arrepapats al meu cap i espatlles. Bé, tenia alguna mena de seguretat, conforme a la qual no m’espantava que em traguessin els ulls, com, per altra banda, tants altres cops a la història ha ocorregut. Un altre dia, l’encontre havia estat amb tres pingüins. Hi vaig trobar una certa lògica, tot i que ara no sabria explicar-la.
Tot va començar una nit d’entretemps, quan jo em trobava en un d’aquests bars de copes de centre comercial, que no tenen ni gràcia ni sabor ni història ni res de res, insípid total. Aquella havia estat una època personalment dolenta per a mi, així que preferia anar a beure a llocs que no m’acomplexessin gaire i mirar-me la gent. Quan tú vas a qualsevol bar, veus aquests homes adults (força adults, vaja) bevent i aixecant la vista de tant en tant per si algú els fa una mica de cas. No era jo un d’aquests. Potser feia més por. Però jo tenia la teoria que, mirant a través del cul d’un got de cubata veus l’ànima de la gent (prèvia ingestió dels cubates); no m’agradava el que veia. Corrupció, egoïsme, degradació ètica i moral, desídia, desig de possessió i tonteria en general. Potser no estic essent just; fora d’aquell decorat de bar la gent era probablement més mesquina encara, però això no em consolava pas. Què pot fer un sol home? Què, contra una roda gegantina que tothom empeny cap a una banda equivocada? Fins aquella nit, creia que no res; a no ser que fossis polític, home de negocis important o cap d’una religió global (o totes tres coses alhora, que em consta que es pot), i per a quan arribés a ser-ho, ja seria tant corrupte i desidiós com exigia el càrrec.
Però aquella nit tot va canviar. Tres noies “de bandera” (¿?) em somreien des d’un sofà de cuir vermell; bé, no era ben bé cuir, de segur que un empresari responsable hi hagués posat, com a molt, polipiel. Les tres ostentaven fenotips molt diferents: rossa amb ulls blaus, pèl-roja amb ulls verds i negra amb ulls marrons. La veritat és que, per un moment, em vaig creure dins una pel·lícula pornogràfica, o dins d’un acudit d’aquests de “van un francès un anglès i un espanyol...” i se’m va acudir que d’acudits d’aquests, no n’hi havia de protagonitzats per dones. M’hi vaig acostar.
ROSSA: You suddenly realize,
NEGRA: That the wrong is the right.
PÈL-ROJA: Daring the laws,
Ready to put up a fight. But...
Com comprendràs, aquí ja em vaig haver de treure els cubates dels ulls, de manera que vaig comprovar que havia sortit del bar i ara era en una ruïnosa església; encara que, pel que sabia d’esglésies, allò podia ben bé ser una cava. Tres eriçons negres com el carbó vestits només amb un rosari de colors cadascun em van sortir al pas, em van mirar amb cara de pocs amics per, tot seguit, girar cua i encaminar-se cap a l’altar del temple. Anaven aturant-se, com esperant que jo els seguís. Al arribar al peu de la figura de Crist, es van alinear i postrar al seu davant, deixant-me un lloc entre ells perquè m’agenollés. No ho vaig dubtar ni un moment. Com que no recordava cap pregària de quan anava a catequesi, vaig dir, solemnement, el primer que em va passar pel cap.
- A quant va la uva? Balam-bam-bú.
No t’ho creuràs, però en aquell mateix moment vaig caure a terra fulminat pel que podríem anomenar una descàrrega elèctrica. Immobilitzat, perdent el coneixement, intuïa més que veia, tres caps d’eriçó donant voltes al rostre de Jesús crucificat. Tot plegat semblava pensat per un terrible cap del departament de màrketing de l’Església addicte a l’Amanita muscaria. Recordo aquell somni cada nit. Jesús és dalt de la façana irisada d’un centre comercial; quasi no se’l veu al darrere de tot el neó. Sears, C&A, Max Factor, Brummel, Brasileñas l’amaguen i alhora el mantenen a l’aire. Ell alça una espasa que refulgeix per sobre el seu cap; la llum es reflecteix en un mar de cotxes que fa com si esperés alguna cosa molt important i ell llança l’espasa. Abans que em travessi, partint-me en dues meitats destinades a convertir-se en relíquies sagrades, tres orenetes agafen l’arma amb les potetes i la deixen, suaument, al meu davant, sobre l’asfalt. Llavors em vaig despertar, amb la sensació d’haver tingut ja un somni semblant abans, no entenia res. Bé, no és veritat, havia tingut una revelació, i tenia la determinació de convertir-me en l’heroi que Jesús havia previst que tenia que ser, per fi! Senzillament no entenia què hi feien tres rates negres sobre l’altar jugant amb un rodet de fil.
RATA 3: Love will drag your heart away.
RATA 2: To a world where dreams are made.
RATA 1: Can’t hide away,
When your helpless mind obeys.
Vaig sortir d’allà decidit a fer el bé a tot arreu i a combatre el mal, però també a apuntar-me a classes d’anglès. L’únic problema que hi vaig veure en aquell moment va ser que no tenia l’espasa del somni (problema per a fer el bé i combatre el mal, no per a allò de l’anglès) i no veia on podia trobar-la. Seria realment un complement ideal per a les ulleres cubata.
I aquí estem, jo venint cada dia a les dotze de la nit a buscar la paraula de Déu per a dur a terme la seva voluntat a la terra, i les tres entitats que un cop foren “jamonas” i que des de llavors em guien amb saviesa, avui en forma de monges.
- Eh? – replico jo amb cara de tonto (suposo).
Per tota resposta, elles assenyalen cap a dalt. Torno a llegir el que m’han dit al principi d’aquest relat. Ah. D’acord. Aquesta feina no es posa pas fàcil; com de costum, no entenc un borrall. I ni tant sols sóc creient! Surto al centre comercial (sí, aquí hi ha de tot, fins i tot una església en ruïnes) i m’encamino, saltant pels bancs, agafant-me a les baranes i cridant com un boig, com fan els veritables herois, amb els meus tres rosaris a la mà.
- Fá, fuá, zás, toma! – les onomatopeies són imprescindibles -. Nyaca! Pumba! (més sons guturals varis) – els guàrdies de seguretat m’ignoren. No poden fer res contra mí, per tant, why bother?
Aquí sóc feliç, sóc el croat, la llum al vòrtex de la foscor; ho necessitava. Segueixo veient l’absurd de l’existència al meu voltant, tothom pretén ser feliç un cop comprat un electrodomèstic, prenet-se un simulacre de cafè amb el cul posat cadires d’aglomerat i metall, fent cua pel que sigui, odiant a tothom soterradament per haver-los tocat, empès, per ocupar lloc a l’espai, per tenir massa. I tot sota una ombra gris que entela fins i tot els pensaments i bloqueja les passions. La meva llum eclipsa la fluorescència i l’antimúsica que els fa ballar com a serps. Ja no tenen salvació, els remeto al Judici.
Però n’hi ha d’altres, d’altres que necessiten la meva ajuda. Bom bicinho, es diu la botiga. Salto contra l’aparador, amb el cap per davant, i els bicinhos es tornen bojos d’alegria, corrent cap a la llibertat, sacsejant les consciències de les ment planes dels replans; aboco aquaris, destrosso barrots, buido terraris. Sóc molt feliç... Qui era que els parlava com si fossin els seus germans? No és el meu cas, ells són jo, per fi ho he comprès, ells són jo, jo sóc ells, i no hi ha diferència.
GRIPAU: All the secrets of life reveal.
COBRA: To my eyes I can't conceal.
CHIHUAUAH: And again I fly away,
To a world where dreams are made.
Fujo pels passadissos, corrent a gran velocitat, els rosaris xocant entre ells, marcant el ritme de l’orquestra de la meva respiració i dels batecs que repiquen a les meves temples. A l’arribar al terrat, m’assec a la cornisa, per sobre, per fi, de les llums, dels rius metàlics que venen a reunir-se sota els meus peus. Alguns crits aquí i allà, alguna mossegada d’algun bull-terrier desorientat. Què ha mort en tot aquest temps? Què ha canviat? Dins la botiga. El món és enorme, contemplo els núvols tan lluny... L’horitzó és tortuosament geomètric, complex fins a la buidor del sentit. És el sentit de l’humor, el que acaba morint. La voluntat de ser excèntric. El martell continua picant amb força, reblant, reblant, reblant. Finalment, és aquí sota on es fan els somnis. Les paraules fugen, també, entre els meus llavis, com l’aire d’un globus ja massa desinflat.
- Forever we wait in silence.
LES NORNES: (a l’uníson) Still are the cries.
- Worth your while until you’re gone.
1 comentari:
Perdoneu els problemes amb el format, però no he sabut com arreglar-los!
Publica un comentari a l'entrada