Las preguntas pueden multiplicarse pero les respostes són limitades. Foll, m'has assecat el mar amb totes les teves mentides. Jo ja sabia que les tardes de desembre no eren com les de la resta de l'any, pero en el fons, cap tarda era igual a una altra, i menys aquella. Y ciertamente la adversidad le inquietaba. La adversidad o la limitación de sus preguntas. No estic limitat, tros de quòniam! És un cactus! O potser un gep de camell? Més o menys tenen una funció similar. Vam estar discutint sobre la nostra ignorància respecte aquell objecte durant hores fins que la tarda de desembre es va acabar. No vam aconseguir donar cap resposta i les preguntes seguien multiplicant-se una vegada i una altra: La fosca s'ens tirà al damunt, ni tan sols el fanal ens il·luminava els ulls, i el Marc es devia pensar que el mirava a ell quan en realitat em mirava a mi. Ella va marxar, feia tard, i ens va deixar als dos sols. I vam intentar dividir-les, les preguntes, a trossets ben petits, trinxar-les per fer-les més assequibles, més menjables. No obstant això, els trossets de preguntes, portaven a més preguntes i aquesta aparició frenética de milions de preguntes diminutes van començar a esborrar-nos les nostres memòries. "Oblida't de mi", va semblar dir la insolència d'aquella nit, de freda que era i el fanal es va apagar. Ofegats dins la fosca absoluta, ja no ens podíem mirar l'un a l'altre, però els dos sabíem que teniem els ulls ben oberts. Oberts com les nostres ànimes. La rabia m'envaí.Vaig comprendre que no es podia somiar desperta, i qye tot això de les preguntes era com un mal somni, com un somni putrefacte i caòtic, com un recorregut circular que no té principi ni fi,perquè les preguntes poden multiplicar-se i, inevitablement, ho fan. I és absurd decidir-se per roig o negre, amic o enemic, amor o odi quan veus que una mosca s'està ofegant en un mar de sopa de lletres illetrades i vols que la teva vida tingui una banda sonora com la de aquella pel·lícula iraniana que vas anar a veure amb el Marc i li va agradar tant. Arribat aquest moment tot li semblava funest, es va aixecar i va veure com la finestra, que s'havia tornat opaca, estava oberta i tot l'espiral d'interrogants l'arrossegava cap al buit més absolut. Això ja no era una idea, tampoc una pregunta. Era el vertigen en tota la seva expressió.