De homine o Antropologia de Clàudia de Visa

Introducció:

PADRINA CLÀUDIA: Nena! Vine un moment a ajudar-me amb els canelons!

MARIA: Ara no puc padrina que tinc deures! Disli a Javier que no està fent res!

PADRINA CLÀUDIA: Vine tu! Fes el favor!

MARIA: Si home! I me la fas tu la pràctica per la uni?

PADRINA CLÀUDIA: No sigues tossuda i vine cap aquí, carai!

MARIA: Buuuuuuuuuuuf!

PADRINA CLÀUDIA: Mira que et sinto, eh? Que encara no sóc del tot sorda!

 

Part primera: De la Fisiologia i l’especialització en les tasques

MARIA: A vere que fai?

PADRINA CLÀUDIA: Jo et poso la carn a la pasta i tu emboliques... A vere nena, no ho has de ser tan tossuda, no et serveix de res. No ho veus que aquestes coses no les saben fer els homens, i encara que ho sapiguessin fer (hipòtesi que mai podrem saber certament del tot ni podrem comprovar empíricament), ja tenen prou feina amb d’atres coses i estan cansats de treballar tot el dia. Tu et penses que amb aquestes mans tan gruixudes que tenen podrien enrotllar un caneló? Ja t’ho dic jo que no! El repartiment de les labors quotidianes és base en una senzilla divisió en termes de gènere per aconseguir uns resultats més òptims com a resultat de l’especialització de cada sexe. Per aquesta mateixa raó els homes viuen en termes mitjans menys anys que la majoria de dones, per que no es saben fer ni un ou farrat! És a dir, és un tema de supervivència y subsistència. Sense les dones no poden sobreviure en termes alimentaris i casolans, per aquesta raó la majoria es moren abans que la seva dona o sinó molt poc després de que aquesta ho faigue, per que es moren de gana! Tornant a lo de la especialització, és una cosa merament fisiològica: els peixos estan al mar i la seva forma i constitució està preparada per sobreviure allí dins, en canvi fora de l’aigua es moren; els pingüins poden suportar temperatures molt baixes per que el seu cos està adaptat a aquest àmbit, els coloms de Barcelona són de color gris caca perquè així es camuflen amb l’ambient gris caca de les ciutats, com els camaleons...El cas humà és el mateix: per exemple, si t’hi fixes, els homens tenen unes mans gruixudes i aspres, preparades per treballar fora de casa, fer feines més feixugues físicament parlant, mentre que les dones tenen les mans més fines, sensibles i petites, perfectes per a cosir, cuinar... Tot i que tu nena amb les mans que tens... semblen manoples! vols fer el favor d’embolicar bé!

MARIA: Llavors deixa’m anar a fer la pràctica per la universitat!

PADRINA CLÀUDIA: No m’emboliques tu ara, que semble que ho fas malament expressament per poder marxar! Veus aquesta brusquedat i tossuderia teua et farà complicat lo de trobar novio! I això és molt important! I ara em diràs: Padrina però si m’acabes de dir que són els homens els que es moren de gana sense natris! Oi que ho anaves a dir? Et conec com si t’haguessa parit jo! Però és que això no s’acave aquí... carallot és que no em deixes parlar! Mira, les dones sense ells tampoc no podríem sobreviure...ens complementem durant el matrimoni, ells porten els diners per comprar menjar, natris comprem i cuinem el menjar, és com si anéssim a caçar. Que passe, si es trenque aquest cicle? Es pot trencar per dues bandes: que es morgue la dona o que es morgue l’home. En el primer cas la dona tindrà capacitat de preparar-se l’aliment, però no per comprar-lo, llavors aquí apareix l’estat per solucionar el problema, i inventa els subsidis per viduïtat. En el segon cas: l’home tindrà diners per comprar menjar però no té la capacitat de preparar-lo, en tal cas, com que l’estat encara no ha posat un servei de minyones a domicili (idea que tots aquest defensors de la igualtat i el ministeri d’igualtat, s’haurien de plantejar com a equivalent masculí al subsidi per viduïtat), llavors o es pot pagar una minyona o senzillament morirà, més d’una vegada s’han trobat homens viudos, morts a les seves cases amb un ou rebentat als dits i amb símptomes de no haver menjat de fa dies o que s’han cremat intentant encendre els fogons. És llei de vida.

MARIA: No podries tenir més raó padrina!

 

Part segona: de l’ètica i un poc de metafísica

PADRINA CLÀUDIA: No em dongues la raó com als rucs! Ja te n’enrecordaràs de padrina, ja, quan no hi sigue! I posades a donar consells et vai a dir una atra cosa. A part de menjar els homens busquen també algo més de les dones... i ja sas que et vull dir!

MARIA: No padrina, no sé que vos dir.

PADRINA CLÀUDIA: Que n’ets de punyetera, ho sas perfectament...No m’ho faràs pas dir, no! ja m’has entés! Sobre aquest tema has d’anar molt amb cuidado, per que la dona i l’home són molt diferents. Tots sabem que la dona la va crear Déu, però jo crec que no va sortir de la costella de l’home, la dona és la que va fer Nostre Senyor directament del fang. En canvi de l’home (sobretot, això que et dic no li expliquesses a mossèn, eh?), jo penso que si que és veritat això que diuen que  ve del mono, només cal veure aquells tan peluts, la majoria de dones no ho són tan, com ho expliques tu això? A més tu has sentit mai a dir a la televisió o al diari que una dona ha violat un home? Ho veus? Tot quadre. Hi ha dos sentiments predominants que diferencien cada gènere. L’home es mou per passions, sentiments que s’acumulen al ventre (per això quan es fan grans a la majoria se’ls hi pose aquella panxa tan grossa i unflada, com més unflada, més bèstia és l’home per aixó no me n’he fiat mai del Papa Noel aquell). La dona, en canvi, funciona per emocions, que es localitzen al pit (d’aquí que a moltes quan ens fem grans se’ns acumule molta carn al pit), per això són més maternals, ploren més i aquestes cosetes així. En canvi les nenes aguelles que surten per la televisió que són tan seques (les modelos), que no tenen popes ni tenen re, no són dones, ni són un carall!

 

Part tercera: Final

MARIA: Tots convenim, Padrina, en que el que has dit és perfectament vertader.

PADRINA CLÀUDIA:  Si és així, donques a vere si em fas cas!

MARIA: Ho faré, però marxem, perquè l’aire ha refrescat.

PADRINA CLÀUDIA: Abans de marxar, dirigim una plegaria a Déu, Nostre Senyor.

 

Maria Barbal