Ei! Tu!
Sí, tu.
Perdona’m. No sé ni com cridar-te.
T'he de dir una cosa: ets un extraterrestre per mi. Quan em mires és com si fos molt fosc. Jo sé que ets allà, entre la nit. T’intueixo. Però no et veig. Quan m’acostumo al tot-negre, et puc quasi reconèixer la forma… Però, continues sent un extraterrestre per mi, saps? Ets igual d’estrany que un plat dins d’un llit o un cotxe submergit a la piscina, o una guitarra a la dutxa, o un mico menjant maduixes, o un peix espantat de l’aigua, o...
Entens que et vull dir?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Bertran, João (i si algú més s'anima!), poseu els vostres minirelats!!!
un petó
Publica un comentari a l'entrada