Una cullera

La familiaritat enganya. Passem per alt coses que, si ens les miréssim dos cops, com si realment tinguessin importància, probablement no ens deixarien viure tranquils. És el cas d’aquest objecte, que no té igual en l’àmbit domèstic, i que, cada cop que hi penso, fa més gran l’abisme sota els meus peus. Cada dia! Pràcticament cada dia de la meva vida he fet servir un d’aquests... No sé com definir-los. De formes dolces. Aquest és un qualificatiu que li escau. En una forma tan petita hi ha concentrades la suavitat i la bellesa d’un turmell femení, amb les seves corbes ininterrompudes, totalment il·lògiques en un objecte creat per mà humana per a propòsits tan prosaics. La candidesa del perfil sembla pretendre amagar la realitat de l’objecte, de perímetre sec, quasi tallant, per a servir a fins propis dels genocides metòdics; podríem parlar d’engany? No podria ser, la seva buidor no pot amagar intel·ligència... O sí?

            Aixecant el perfil, assistim a l’ascensió ambigua de l’ou matern, que deforma, però, la realitat en el procés. La mà conscient tremola sota el pes insignificant, i el gèlid altar on reposen els dits ja no impedeix que suïn. La realitat es corba sota l’absurda i agradable forma del mirall que conforma, i un ja no pot saber si es troba en el món o el món en ell. Girant-lo sobre sí mateix, l’objecte no ofereix res més que inquietud, un carrusel de talls al continuum sobre la barra que gira i gira, i l’estri navega i navega...

            Vosaltres creieu que no us n’adoneu, de tot això que us dic, però és que la vostra ment sap més que vosaltres, i prefereix induir-vos, sense que ho sapigueu, a embrutar, cada cop que els empunyeu, aquests petits testimonis de què ara i aquí no ho són tot.